El terapeuta com a facilitador del sistema cognitiu del pacient en un procés que té per objectiu construir alternativament el món experiencial del subjecte.El model cognitiu agrupa les següents característiques:
1 S’utilitza el terme “cognició” (conèixer) per designar pensaments, ideies, imatges, creences, significats, atribucions i constructes.
2El ser humà respon a les representacions cognitives del món amb el que interactua.
3 Les cognicions són el producte d’estímuls interns i externs, influeixen en les emocions i en la conducta, evidencien com l’individu anticipa els aconteixaments.
4Els trastorns emocionals estan vinculats a formes concretes, personals de representació d’aquest món.
5La terapia enfatitza en el canvi congnitiu per aconseguir modificacions positives en aquests trastorns.
Constructivisme Construcció de l’experiència
Objecte Constructes, Narratives, Discurs
Disciplines Fenomenología, Hermenèutica, Semiòtica
Referents Husserl, Heidegger, Gadamer, Ricoeur, Eco
George Kelly / Construcció dels aconteixementsGersen / Construcció del pensament social
La teràpia cognitiva d’orientació constructivista.
Es basa en la proposta de George Kelly “La psicología dels constructes personals”. Des d’aquesta perspectiva l’énfasis en la intervenció, la conceptualització de les emocions, la resistencia, l’adornar-se’n, la relació terapèutica i les recaigudes s’estableix de la següent manera:
La intervenció centrada en els processos i en el desenvolupament. El pacient esdevé expert en els continguts.
Les emocions, els problemes són discrepàncies entre la tensió ambiental i les capacitats actuals, reflexen limitacions.
La resistència reflexa processos d’autoprotecció del propi sistema, resguardan la integritat i protegeixen d’un canvi « nuclear » sobtat, s’ha de treballa amb ella i no contra ella.
L’adonar-se’n (insight) pot ajudar a transformar les narratives d’identitat del subjecte (significats personals) i facilitar el canvi, però els aspectes emocionals i conductuals també són importants.
La relació terapéutica esdevé un espai en el que el pacient-client pot explorar i desenvolupar formes de relació amb el món i amb sí mateix.
Les recaigudes suposen cicles de desenvolupament psicològic i importants oportunitats d’aprenentatge.
La visió de la persona desde aquest model esdevé com un agent que construeix de forma proactiva els aconteixements, incorporant els significats generats en un sistema, el nucli del qual es el sentit de la identitat (constructe nuclear).
Les construccions que sosté el pacient o persona que consulta, respecte allò que li passa sigui en forma d’emocions o símptomes, encara que poden semblar inadequades desde el punt de vista de l’observador extern, tenen algun sentit per al pacient encara que no sigui capaç d’expressar-ho directament. La primera part de la teràpia s’orienta doncs a entendre com és que aquesta construcció tan particular es la millor que pot generar el seu sistema cognitiu per donar significat a la seva experència.
Es planteja doncs que els aconteixements es construeixen així com part d’un patró de construcció que reflexa un determinat sentit de la identitat.
L’Home como a narrador y hermenèuta (que otorga significat) es construeix en llenguatge, sent l’espai terapèutic, un construir històrias (narratives) encara no explicades. Aquest enfoc narratiu parteix del supòsit de que el ser humà és intencional (Husserl, 1960) y tracta de donar coherència al caos de l’experiència a través d’estructures narratives y operaciones hermenèutiques (de significat) (Gonzalves & Craine, 1990), (Russell, 1991), (Villegas, 1993)
╱╲